EP Andorra
/ OPINIÓ
Dimarts 9 feb. 2010
LA TRIBUNA
De més verdes en maduren
- • No sóc pas sospitós de votar ICV (estic atrapat, però no tant), i encara em queda aquest mal anomenat seny
MARCEL
Tuyet
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa. Aquesta és la nomenclatura completa d'aquesta mena de formació de caire misticobotànica que popularment es coneix com a Verds. L'esquerra verda i de debò és una amalgama de comunistes, pancarterus, neòfits i xiripitiflàutics i, igual que ocorre amb els d'Esquerda, els devora una ànsia de poder francament peripatètica, tal com s'ha vist en les mesures preses en les gravacions a les comissaries dels Mossos d'Esquadra, fent un espectacle de cara a la galeria per tal de ser aplaudits per l'anodina ciutadania que, innocents, van descobrir que els Mossos també eren una mica dolentots i que picaven la gent. ¡Quina gran notícia! Els verdets van fer proclames de la seva integritat moral i que eren ben capaços de gestionar uns departaments, com a mínim, complexos. Però amb el temps s'ha anat veient que no es pot posar el llop a vigilar les gallines. De manera que.
DE MANERA QUE
Herrera, Saura, Romeva, Mayol, Ribó, Bosch, Miralles, Boada, Camats, Milà, Tejedor... formen part d'un cúmul de personalitats polítiques que, després de la caiguda del mur, van començar a esdevenir espectres d'ells mateixos, ànimes sense pena ni consol, amén de començar a agafar responsabilitats polítiques més que dubtoses i creure's que amb la bandera del bonrotllisme i l'ecologisme sostenible i que els tomàquets per fi tornarien a tenir gust de tomàquet i bla, bla, bla es podien arribar a tenir certes aspiracions ja no de govern, que també, sinó a creure's realment importants i imprescindibles en qualsevol acció de populisme barat i de col.leguisme amb els seus socis. Ingenus.
Si ja tenia delicte quan es presentaven com a Verds i d'esquerres ecologistes (ja me'ls conec, aquests: hippies amb corbata i nàutiques), més ho va ser quan es van ajuntar amb els de la trista figura (ERC), amb un partit que, assumida la seva aurèola de happy flowers de les platges de Canet i excombatents de la lluita contra el liberalisme salvatge, van abraçar tota mena de subterfugis polítics i tendències més que sospitoses per tal d'anhelar el seu objectiu: culminar la postura del missioner, sadoll de rebre amb goig i de gaudir de les embranzides pel darrere del PSOE.
I SENSE
esmentar altres personalitats llegendàries, com ara Paco Frutos, Rosa Aguilar (alcaldessa de Còrdova) o Iglesias, Anguita o l'última víctima, Llamazares. ¡Ah! I els seus respectius artistes, que, com a partit guai i enrotllat i superesquerranós, no hi podien faltar: Rosa León, Loquillo, Santiago Auserón, Reincidentes, Manu Chao, Boikot... i tota aquesta mena de gent. El PCE és, actualment, un vestigi que s'ha reforjat sobre els seus propis vestigis, ja malmesos i obsolets.
Una esquerra hereva dels partits comunistes, que segueixen defensant una gran intervenció pública i impostos com més alts millor, que fan una crítica sistemàtica i indiscriminada a tots els empresaris, i que tenen com a referents Castro, Chávez o Morales, entre altres il.luminats. Però tota la gent que hi va ser i va lluitar per uns ideals no poden quedar vilipendiats i bandejats per una errònia política de partit i elecció de líders. I ja fa temps que el presumpte poder que podia tenir IU a l'hora d'inclinar balances ha deixat d'existir. Òbviament, no sóc pas sospitós de votar ICV-EUiA (estic atrapat, però no tant, i encara em queda aquest mal anomenat seny català, que vol dir por).
CAL DIR
que un dels actes en què se'ls va veure el plumeru va ser quan el Dinosaura va acceptar la Conselleria d'Interior de la Generalitat catalana. Definitivament, el cercle viciós va ser encabit dins la quadratura dels àtoms rectangulars del poder i aquells que fa trenta anys
corrien davant dels grisos amb proclames federalistes i llibertàries, ara tenien a les seves mans la gestió de l'aparell torturador, manipulador i excloent d'un Govern que, per defecte, mana, fa callar i dirigeix els seus tentacles cap a finalitats que, a voltes, es posen en dubte. I és que (ara ho he confirmat) el poder no et canvia, sinó que et despulla i et mostra tal com ets realment.
Filòleg.
mtuyet@andorra.elperiodic.com
